Cada vegada que hi ha un cas dramàtic d’assetjament escolar, tornem a parlar del paper d l’escola. El professorat està assumint els problemes que la societat no és capaç de resoldre: racisme, violència, exclusió social, etc. I tot amb gran indiferència per part de tothom. Han augmentat els conflictes als instituts i també les famílies desestructurades, els joves violents, la pobresa, però no ha augmentat gens el pressupost educatiu. Per detectar i afrontar els problemes de l’alumnat és imprescindible poder fer un seguiment personal de nois i noies, la qual cosa implica que hagi menys alumnes per aula, més hores de tutoria, més psicòlegs. Però ni l’Administració està complint ni la societat en general fa pressió perquè es destinin més diners als centres escolars.
Hi ha també la família. ¿Com pot ser que els pares no s’assabentin a temps del gran malestar del seu fill o filla, i al mateix temps, culpin el professorat que ha d’atendre 100 o 180 alumnes a la setmana? ¿Quin tipus de relació tenen amb els seus fills perquè aquests no puguin compartir amb ells la seva desesperació? És més fàcil que un noi o una noia que rep maltractaments a l’escola en pugui parlar amb la família que en l’àmbit de la mateixa escola, ja que allà hi ha els seus agressors i la confiança que pot tenir amb el professorat no s’ha de suposar que sigui més gran que la que té amb el seu pare o la seua mare. Això no significa pas que l’escola no hagi de posar tots els mitjans possibles per detectar i solucionar aquests conflictes.
Les famílies dels agressors també tenen la seva responsabilitat. Quan els pares reben queixes de l’ institut sobre mal comportament, caldria que entenguessin que és un problema del “seu” adolescent. Tenir un fill o una filla violent és un fet molt seriós.
Posar tot l’èmfasi en el funcionament de l’escola és un greu error i una manera de culpabilitzar tot el col·lectiu del professorat, defugint la responsabilitat de la resta d’agents que hi intervenen. Si no actuem conjuntament i hi aboquem tots els recursos adients, difícilment podrem aturar el sofriment de les víctimes ni redreçar el comportament dels agressors.
Rosa Cañadell, psicòloga i professora de secundària.
El Periódico,13 de juny del 2005
No hay comentarios:
Publicar un comentario